Ribes

De sobte,
com si ho haguessis perdut tot,
com si fossis un viatger
dient a adéu a la terra,
de sobte la roba que portes
et sembla
massa vella,
et pesa
la tarda d'estiu a la ciutat.

I saps
que tornaràs demà
cap al desert
(perdut Aragó solitari),
cap a on no viu ningú,
camins d'erm sense cap fita,
jove de bell nou i sortint de la pluja,
a la nit,
cap a la teva cambra nova.

I ja és tan tard!
Cal la nuesa i el viatge,
et palpes la collita
i els diners a la butxaca:
tot hi és ben poca cosa
i tot s'ha tornat en tarda roja,
i et ve la mandra
d'esguardar la color de tot prestatge,
l'aparador colorejat
de les avingudes al crepuscle,
veure-hi les onades de la saba,
tens mandra de la vida que no és cel
i camins,
i en veure amb ulls-de-vespre
la bellesa de les dones
recordes llums,
i en veure jugar nens amb l'aigua de les fonts
recordes el doll del teu matí
(però això ara ja queda tot tan lluny!)

Tornaràs
demà al país que és com aigua de silenci,
és un planeta amerat de llunyania,
allà els camins et coneixen i són pa,
allà la pols és or per tu
sobre els turons i als camps de blat,
(Monegres blancs).

Mentre la nit és encara carícia
d'una mà de dona,
cafés-restaurants-gelateries
escampant lluminàries, bafs de licors, frescor,
mentre la nit té encara el record,
la tebior de la vida,
tu solitari
tens la fam i els llavis grisos
d'aquells que la ciutat no vol besar,
i tens la incerta passa
de qui no té cap porta per trucar,
cap amic, cap núvia, cap comiat.
I creuant la plena solitud de les avingudes
ve cap a tu _mirant-te_
el nan cap gros que et busca,
com un nen que no ha volgut créixer
i ha volgut romandre ja per sempre
petit dins de l'Amat.
Ets i vols ser el nan,
i el vagabund que dorm encongit
al banc que és llit tan fred
i que ningú no vol mirar,
(tu també aquesta nit cercaràs
el teu llit d'estels,
no buscaràs cap hotel avui),
cercaràs el reialme de la soledat
on no edifica el temps,
perquè és de nit i cal que et rentis
la llum que et puja de les nines,
al desert tot és igual i la mateixa cosa.

Avança la nit
(la ciutat cap al desert),
Taxis extraviats, parelles que fan tard,
són gorgs d'ombra els carrerons,
la catedral lluïa abans un mantell d'or,
la Seu rosada,
ara prou de projectors de llum
cap a torres que foraden cels,
sants que pedra que porten a sobre un estel,
ara les passes fosques ressonant a les places
(tot dorm embolcallat
de la remor de les aigües cansades
de les fonts),
i són pocs els fanals
que al llarg dels carrers del port
acaronen les galtes obscures,
la remor enfonsada
de les ones,
i et beus a glopades
negre i salvatge recolzat a la barana
un got de perfum misteriós i fresquíssim,
un got a vessar
de gels d'ibons altíssims,
i sents el viatge i el comiat
(perdut Aragó solitari),
i et sents més lliure
al costat de l'erm i de la mar.

    Juan Bielsa